Can Pla

He llegit un llibre (#unaplaus), es diu “El món no se’n surt”. Bé, aquesta n’és la traducció al català; en castellà n’han dit “Algo va mal”, en italià “Guasto è il mondo” i en el llenguatge del carrer seria “El món és una merda”. El títol original, que és el que compta, és molt més elegant: “Ill Fares the Land”. Més savoir-fare, you know. L’autor, Tony Judt, era un historiador prestigiós, un professor universitari anglès establert als EUA que va guanyar-se renom internacional gràcies a “Postwar”, considerat un llibre de referència sobre l’Europa de la segona meitat del segle XX.
A “El món no se’n surt” Judt fa ús dels coneixements que tenia d’aquesta època per concloure que, després de la necessària reconstrucció que va haver de fer el continent (i el món) un cop acabada la Segona Guerra Mundial, a partir dels 70 i sobretot dels 80 el camí ha anat cap avall sense aturador. La situació immediatament posterior a la 2GM era l’abjecció absoluta; no es podia caure més baix en termes de qualitat humana. Per això els polítics i els economistes van dissenyar un estat del benestar i es va començar a tirar endavant. Però el temps passa i també ho fan les generacions i els humans som desmemoriats de mena i van començar a guanyar eleccions gent com la Thatcher o en Reagan, i heus aquí on hem anat a parar, a una època en què la política s’ha convertit en un concurs televisiu dedicat a triar el més ignorant, mediocre i corrupte de cada país (cf. Bush jr, Berlusconi o aquell tiu del bigoti).
En fi, tornant al llibre, aquest n’és el resum segons la Viquipèdia (edició anglesa):

“El món no se’n surt” és el llibre més obertament polític de Judt i una dramàtica exposició del declivi que els ideals progressistes han seguit al final del segle XX. Judt lamenta el trencament del consens de la política keynesiana de la postguerra i l’èxit a Occident de les teories econòmiques neoliberals sorgides a Àustria, que es van manifestar políticament sota Thatcher, Reagan i d’altres. Judt també critica l’anomenada Tercera Via i el paradoxal ressorgiment de la dreta després de la crisi financera global. Es pregunta: On és la socialdemocràcia? Arriba a la conclusió que només es podrà frenar l’hegemonia de la dreta amb un replantejament radical dels valors de la igualtat i el bé comú.
Al final del llibre Judt mostra com el contracte social que definia l’Europa i els EUA de la postguerra, consistent en la garantia de la seguretat, l’estabilitat i la igualtat, ja no es considera un objectiu social legítim; segons Judt, és necessària una visió socialdemòcrata per acabar amb la desafecció actual dels ciutadans, creant un nou “llenguatge cívic” amb el qual construir un nou contracte social entre els governs i els seus ciutadans.

Una de les lliçons que dóna el llibre és que hem pres allò que era un mitjà per garantir certa qualitat de vida (a saber: l’economia), per l’objectiu. Ja no sabem quin és el sentit de tot plegat. Tal com va dir el 2007 George Steiner d’una manera shakespiriana en una conferència al Saló del Tinell de Barcelona: Europa fa pudor de diners. Oju! Ho va dir el 2007, abans que esclatés la crisi financera mundial. Vet-ho aquí que allò que no van saber preveure agències de ràting, governs del G-7, organismes econòmics internacionals, diaris centenaris i “intel·lectuals” com Fukuyama (que no s’havia acabat la història?), Kagan (valgui la redundància) o Giddens… sí ho sabia (ho olorava) un homenet esquifit i discret que es dedica a llegir llibres antics.

Tony Judt comença el llibre parlant de com d’important és la igualtat per a qualsevol societat. Ho fa comparant els seus dos països, el Regne Unit (de naixement) i els EUA (de residència), amb els de l’Europa nòrdica, que sempre queden primers en l’Índex de Desenvolupament Humà i que practiquen allò que s’ha anomenat “socialdemocràcia”:

Hi ha un motiu pel qual la mortalitat infantil, l’esperança de vida, la criminalitat, la població penitenciaria, els trastorns mentals, la desocupació, l’obesitat, la malnutrició, l’embaràs d’adolescents, l’ús de drogues il·legals, la inseguretat econòmica i els deutes personals són molt més marcats als EUA i al Regne Unit que a l’Europa continental. Com més gran és la distància entre la minoria benestant i la massa empobrida, més s’agreugen els problemes socials, cosa que es demostra certa tant als països més rics com als més pobres. No importa com de ric sigui un país, sinó com de desigual és.
(…)
La mobilitat intergeneracional s’ha interromput: al contrari que els seus pares o avis, els nens dels EUA i el Regne Unit tenen molt poques expectatives de millorar la condició social en què han nascut.

El senyor Judt no va ser un d’aquests nens; fill d’una parella d’immigrants, va ser el primer membre de la família que va arribar a la universitat. Resulta oportú recordar-ho ara que en Cameron i en Clegg han decidit multiplicar per tres la matrícula universitària.
Aquest llibre va ser el penúltim que va escriure (l’últim va ser “El refugi de la memòria”). Ho va fer a contrarrellotge i lluitant contra els efectes d’una esclerosi lateral amiotròfica diagnosticada el 2008 que el va anar paralitzant progressivament fins l’agost passat, que va morir. Recordo haver llegit un article que va sortir quan encara era viu en què descrivia la malaltia; no gaire agradable, és clar, però molt útil a l’hora d’ordenar les coses i pensar en allò del sentit de tot plegat.

[Foto: Holme Moss (Anglaterra), abril 2006.]